el jo va fent contracorrent
el cos va passant cada any
els sentiments es van perdent en el vent
i els dies que quedaran en el record s'esvairan
com els fantasmes deformats de la traïdora memòria
i malgrat tot, el meu jo i jo anem resistint dins la utopia.
26-8-2010

el soroll del tacte.

avui us deixo un dels meus poemets preferits, el soroll del tacte....

Camins 

que es creuen

que es troben

que es busquen

Pels nostres cossos;

el soroll del tacte

Al caminar junts.

l'estiu m'envolta
l'amor que hi ha a l'aire
em tempta
però no  m'atrapa,
l'eufòria i les hormones
es disparen,
tota cuca viu,
i tot es caliu...
però no m'atrapen...
com sempre, resto sola
feliç i estimada
per l'aire de l'amor
però sola.

L'aire

 

L'aire du la teva olor

olor que em mata

i em lliga al record

etern, en el meu cap

el vent mou les branques

i el vent du la teva veu

i rialla que s'encomana

ara, en un somriure trist.

I sento arreu la teva

presencia que em tortura

ara que se que no hi ets

ni hi seràs mai més.

Sento i lamento la teva

pèrdua, ignorada pel vent

i la terra, però que fereix

el meu cor i em rossega

per dintre.

I la tristor del meu esperit

no la curarà el vent, ni el

temps, ni tu,

ni ningú.

tan de bo l'aire mai foS vingut

no he anat a Montserrat.
he anat a la sagrada família, i al call i la catedral i el born i sta maria del mar... però Barcelona no és Montserrat. que vols que et digui. tenia dos dies de festa que podria haver aprofitat! per sortir desconnectar i conèixer una mica de nou. però he fet dos diumenges seguits sosos i avorrits.
quan tornaré a poder gaudir de dos dies de festa seguits? els tornaré a malgastar? boh.

anar passant dies,
un rera l'altre
acumulats en una pila,
que es diu mes
que viu dins un sac
que es diu any
on no hi ha res de res
sols dies apilonats....

plou

plou, el cel està gris i la tristesa s'ha apoderat del meu esperit.
Per molt que pensi en el reiki o en coses felices hi ha una taca negra que s'expandeix dins meu.
la mirada dels meus ulls és buida i distant,
perduda tota la estona cap a dins meu sense trobar el que mira,
perduda en el meu pou de foscor i bogeria avui em dominen tots els malsons...........
I aquest silenci que em manté els llavis closos,
sense parlar ni cantar ni plorar ni riure,
aquest silenci que fa tant de pànic deixant que se senti tant nítidament el brogit del meu pensament.
Aquesta manca de paraules que l'ofeguin....


aquest poema es de fa temps i com que ak mati plovia he pensat a penjar-lo. pero ni de bon tros estic aixi ara, sino taronja tarongeta com l'apunt de mes avall!!

Felicidad que bonito nombre tienes!

I es que és un dia amb sol i vent i caliu al cap i al cor.
destapat el pensament
abrigant l'inconscient!!!

La felicitat, em busca tot i que a vegades l'esquivo!

Però sovint m'atrapa de ple!