Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 14 de febrer del 2011

stand by....

no penseu pas que he deixat de crear i el bloc es només de còrniques de concerts dels amics de les arts... nooo, el que passa es que estic cosint i cosint i no tinc temps per fer altres cosetes, però el cap bull de projectes, no pateixin pas...
tinc moltes samarretes per pintar,
tinc bolsos al cap per fer i refer d'altres
tinc un jersei bolso a mitges
he de fer pantalles de lamapares
i continuo amb el projectes de tallar vidres
però no tinc temps no tinc temps d'aqui a un mes ens hi posem...

dimecres, 9 de febrer del 2011

3 intents de posts en un...

El palau de la música ple a rebentar,  fem un pinxos amb vi i  cervesseta, agafem les entrades i comencem a pujar escales. No no estem a platea, que bonic que seria, tampoc estem al primer pis, a les llotges, no... estem al cel!!. dalt de tot del palau sota d'un cavall que galopa sobre els nostres caps. esperem que no ens caigui al damunt... cadires incomodes i estretes encaixonat amb els genolls apretats al davant, no se que fem asseguts posem-nos drets no?
Comencem amb un deja-vu que em duu a recordar la versió de st Cugat preciosa, i aquí si, puc cantar a ple pulmó amb la resta del palau. Però ja detectem massa aviat un petit inconvenient...
no em fa res estar tant amunt, estar en unes cadires incomodes, no veure en Dani per la situació, només la cueta del piano de cua. Tot és suportable, coi es l'ultim concert i al palau... però el focus no!. entre el bateria i el trombó per darrera en Joan Enric hi ha un estupendo focus, que es mou i que quan els de llums creuen que esta aturat enfocant al sostre el que enfoca es la nostra cara! tenim dues hores per davant per sentir-te il·luminat pel focus. Però en realitat et sents il·luminat pels amics de les arts que desprenen més llum que mai. llueixen i resplendeixen energia, vida, eufòria i passió com sempre. I Aquesta força t'omple i t'escalfa s'encomana i bé, si, hi ha un focus que em mira, però si estas dret en un tren transsiberià amb 2000 persones tant hi fa!

 La foto no es molt bona cert, però es el que es vivia!
I anem creixent rient amb ells jugant a fer coros amb ells i amb els mobils uau! quin impacte visual girar-se enrera i veure tants llumets!! vaig estar a punt de demanar a la noia del meu costat que em deixes mirar pels binocles, ella va fer un concert encara més especial amb binocles i cantant... Jean luc va tenir un climax de subidon total! però al final quan ja em saltava la llagrimeta escoltant l'emocionat Joan Enric ens deixen escoltar la cançó a mahalta i aixo ja va ser massa.

2:
I ara de vacances;, després de vuit o nou concerts en un any amb ells (podeu pensar que pocs.. jo n'he fet 20, 30...) faré unes vacances d'amics, no hi seran per d'aquí dos caps de setmana a mataro o a figueres o a st esteve de palau tordera o a st cugat.. ells estaran desconnectant i renovant forces, agafant llum del sol per poder tornar a treballar i donar-nos més vida a les nostres vides.
Perquè al matí a la feina pots tenir els amics de fons, al cotxe pots anar escoltant i cantant els amics, als bars o als pubs pot ser que et posin alguna cançó del amics, però no ens enganyem no es la mateixa companyia, no es comparable ni inigualable, la vida es acumular moments i vivències emocions i records que fan que la teva vida sigui més plena i rica. I cada concert dels amics de les arts que he anat queda gravat omplint el sac dels millors moments, perquè sempre son concerts viscuts amb intensitat amb gent diferent, amb família amb amics amb amigues amb desconeguts... però sempre al màxim d'eufòria i bon rotllo i ningú surt dient avui no m'ha agradat...  per això sigui quin sigui el format en que els cantis, no es el mateix que viure'ls. Ells donen una mica més de vida a les nostres vides.
moltes gràcies!

i el tercer intent de post, cada dia un troset...
He anat molts cops de gira d'un grup; he fet en un any o estiu 8 o 9 concerts d'un mateix grup, però eren grups de música, en canvi els amics de les arts son diferents. perquè no sols fan música, fan família, una cosa es tenir un public fidel, l'altre es tenir una afició que t'és fidel per que et sent propera.
I tal com a ells a els agrada comparar amb el futbol podríem dir-ho aixi; tothom acaba coneixent la vida i personalitat d'un futbolista o un entrenador i et cauen més bé o més malament, però de seguir-los cada dia per la tele, el que ha dit avui el que ha fet avui, la lesió que s'ha fet etc.. aquest dia a dia te'ls fan sentir propers com de la família, i això és el que feu amics, amb el vostre post diari, amb els vostres vídeos, amb les llistes de musiques que compartiu i amb les anècdotes que aneu explicant (inventades o exagerades, aixo es igual)  I llavors quan vas al camp ja no sols vas a veure un equip jugant a futbol, vas a viure una emoció compartida amb tot el camp, com una sola veu veient rient i patint un partit; així es viuen els concerts dels amics de les arts! Perquè aneu formant part de les nostres vides, del nostre dia a dia, i t'acabes sentit part de l'equip. Llavors vas a un concert i aquest et genera un sentiment que no es flor d'estiu ni d'un moment, et genera un sentiment autèntic, una eufòria on descarregues tensions veient el partit, ai perdo el concert!! No es un concert d'estiu divertit és un dia a dia amb els amics que cada dia son més amics.
A vegades però et fa una mica de cosa, igual que amb el futbol, i els personatges públics que penses, bueno deixeu-los estar! a vegades veig tanta gent i tant retorn al bloc, al facebook que espanta una mica... no deuen estar massa saturats de ser tant propers i tant "públics" ja? no es cremaran? jo per si de cas els deixaré estar de vacances un temps....