ahir va fer 30 anys, i potser ja en fa 20 quasi que hi es al meu costat.
sempre rient, sempre parlant i escoltant quan ens cal, creativa, divertida, vital i genial. des de un curs de mecanografia, i fent una exposicio de brossa, fent grups de reflexio i pregaria quan feiem egb, d'excursió al camino de santiago amb les monges, fent catequesis, fent cau i més cau: juntes i per separat, tancades i colonies, netejant i preparant acampades i milers de moments cauencs. fent sopars d'estiu a casa seva, o a casa meva, companya indiscutible dels dilluns de cinema o diumenges es igual, companya indiscutible de vespres passejant per la riera explicant-nos mil i una preocupacions, centenars de postals i escrits de felicitació de regalets originals i creatius, compartint projectes i pintures, viatgant pel mon anant a madrid o a bolonia, celebrant tots i cadascunt dels aniversaris mutus a prop (com a la foto) o en la distancia com aquest.
Però les vivencies es queden curtes si les compares amb els sentiments i sensacions d'abraçar algu a qui estimes tant.
3 comentaris:
Cony, Núria, m'has fet plorar. El millor, a més, és que gràcies a sigueu tant amigues, d'altres et poguem estimar molt a tu, també.
Pell de gallina i ulls negats a tants kilometres de distancia fisica pero de tant a prop des de fa tant de temps...
Merci per ser-hi Nuria, hi serem per sempre...!!
g*
i doncs que us penseu que jo no vaig plorar escrivint-ho? jeje. d'aixo es tractava de fer aflorir els sentiments més profunds...
petonets
Publica un comentari a l'entrada